RECORD I ACTUALITAT DEL BEAT DR. PERE TARRÉS
El beat Pere Tarrés i el Dr. Enric Miralbell Andreu, metge pediatra.
Quan el Dr. Simón em va trucar per proposar-me que parlés en aquest acte sobre la relació del Pare Tarrés amb el meu pare, el metge pediatra Dr. Enric Miralbell Andreu, no vaig dubtar ni un instant a contestar-li que contés amb mi.
Molt sovint haig de passar per la plaça de Sarrià, i quan veig aquell mur alt i gran de la parròquia, tot de pedra, sempre penso que a l'altre cantó hi reposen les estimades despulles del beat Pere Tarrés, i no puc evitar fer-li, amb l'afecte que li tenia el meu pare, una petició per la família i per la gent jove.
El meu pare, el Dr. Enric Miralbell, i ell eren molt amics, s'estimaven molt. La meva mare, Tere Guerin, que encara viu -el meu pare va morir fa 21 anys-, recorda com si fos ara com s'estimaven. Va ser el Pare Tarrés qui els va casar el 15 d'octubre de 1949 a la Parròquia de la Puríssima Concepció, al carrer d'Aragó; i, un cop casats, va ser el Pare Tarrés la primera persona que van convidar a casa. Va anar a sopar al primer pis del número 281 del carrer Mallorca, on encara hi viu la mare. Com que el Pare Tarrés tenia ja aleshores molta anomenada, el meu avi matern, Màrius Guerin, va demanar de poder-los acompanyar. En acabar el sopar, el Dr. Tarrés els hi va dir que es trobava indisposat; que tenia un "gangli", tot senyalant un cantó del ventre. Va ser la primera notícia que tingueren de la seva malaltia que, amb molt patiment, se'l va endur al Cel l'agost següent.
L'amistat de l’Enric Miralbell -el meu pare- amb el beat Pare Tarrés correspon, doncs, als darrers anys d'aquest. Es van conèixer personalment al 1947. Aleshores, el Dr. Tarrés -capellà i metge- tenia 43 anys, i el meu pare era un jove metge pediatra recent llicenciat de 23 anys, que alhora era el president dels joves de l'Acció catòlica de la Parròquia dels Àngels. Per aquest motiu, va ser convidat a pertànyer a la Junta diocesana de Joves de l'Acció Catòlica, de la qual n'era Vice-Consiliari el Dr. Tarrés. Allà es van conèixer. El Pare Tarrés ja havia tingut relació amb el seu oncle i el seu pare, els Drs. Josep Roig i Raventós i Manuel Miralbell i Centena, dos coneguts pediatres de Barcelona, que havien treballat intensament abans de la guerra en el que van anomenar "La Lluita contra la Mortalitat Infantil".
És prou conegut que el Dr. Tarrés tenia una gran preocupació per la formació moral i deontològica dels nous metges, i per aquesta raó va proposar al meu pare iniciar uns cercles d'estudis a la parròquia dels Àngels, aprofitant que estava situada no lluny de la Facultat de Medicina. El. Pare Tarrés va dirigir aquests cercles durant els anys 1947, 1948 i 1949. Una bona generació de joves metges hi participaren.
En aquells cercles d'estudis el Dr. Tarrés s'avançava a les problemàtiques morals que els joves metges s'haurien de plantejar en una professió que influeix tant en la vida de les persones. Veia venir les qüestions controvertides dins la professió mèdica que havien de venir. Els feia valorar, davant d'aquests nous reptes, la grandesa de la dignitat humana. Repetia a aquells joves metges que havien de veure en cada malalt a Jesús mateix; que havien d'adonar-se que estaven curant el mateix Jesús. I quan ho deia, s'apreciava que ho feia amb una convicció tan profunda, que el duia a vibrar i a donar-se en servei als altres d'una manera molt exigent, que superava amb escreix tota mena de sentimentalisme. Al mateix temps, parlava amb el realisme propi d'un metge experimentat, que sap que ha d'enfrontar-se sovint amb la mort, davant la qual amb freqüència un es troba impotent. Insistia que havien d'intentar posar tots els mitjans per tal que els malalts desnonats poguessin rebre els sants sagraments, i els demanava la mateixa actitud cap els nounats greus, a fi de que es poguessin batejar, i, si calia, - els deia- ho havien de fer ells mateixos.
Puc testificar com aquests consells van penetrar profundament dins l'ànima del meu pare amb anècdotes fins i tot divertides, com és la que va succeir uns anys després, quan va haver de batejar d'urgència a un nadó, sense saber que era fill d'un matrimoni jueu que volava d'América a Tel Aviv. Inesperadament la dona es va posar de part mentre feien escala a Barcelona. Va tenir una bessonada, la dona. Un dels nens va morir i l'altre va sobreviure... ¡catòlic! Els progenitors es van quedar tan sorpresos de tot plegat, que, un cop a Israel, li van buscar una educació catòlica, i durant molts anys van mantenir informat al meu pare de com anava progressant el nen.
Tornant al Dr. Tarrés, en aquells cercles d'estudis, s'avançà als temps tot tractant qüestions com l'avortament, l'eutanàsia i la contracepció, aleshores incipients. En la contracepció veia que l'home -els pares: el marit i la muller- deixa de confiar en Déu, per fer-ho només en la raó. A més, s'impedeix el naixement d'un nou ésser humà, un nou membre del mateix Cos de Crist, del mateix Crist. I és que, tal com ja hem dit abans, el Dr. Tarrés - en cada home o dona què trobava- sempre hi veia, tocava, tractava, estimava -fins i tot mimava, si era un nen-, el mateix Jesús.
Una altra circumstància que va unir el mal meu pare amb el Dr. Tarrés va ser el Sanatori de la Mercè. L'any 1947 -precisament l'any de la descoberta dels antibiòtics- el meu pare acabava de llicenciar-se com a metge. L'any 1948 guanyà la plaça de metge municipal. En aquell moment el Sanatori antituberculós de la Mercè el regia el Dr. Manresa, juntament amb el Dr. Juncosa, mentre que el pare Tarrés era l'impulsor espiritual del Sanatori. Van ser ells els qui van demanar al meu avi, el Dr. Manuel Miralbell, pediatra, que anés al sanatori a visitar els fills dels malats hospitalitzats que estaven infectats de tuberculosi, per tal de veure si havia algun infant que estigués malalt, o, en tot cas, intentar prevenir el potencial contagi dels petits.
El Dr. Manuel Miralbell -el meu avi-, llavors ja gran, molt enfeinat i malalt, va suggerir que li ho demanessin al meu pare, encara molt jove, assegurant que confiava en ell i que, en tot cas, ell mateix hi seria darrera. I així va ser com el meu pare es va incorporar al Sanatori -a Les Corts-, on es va muntar un petit dispensari per on passaven els fills dels hospitalitzats. De seguida es va veure que hi havia molts infants infectats. Al cap de sis o set mesos era tan gran la quantitat de nens malalts, que resultava desmoralitzant. Molts eren malalts greus. Aleshores, l'ànima gran i santa del Pare Tarrés va posar tots els mitjans per trobar-hi solucions. Així va fundar el Sanatori infantil antituberculós de la Immaculada, a Sant Andreu de la Barca, i va demanar al meu pare que el dirigís. Va ser arran d'això, que, sota la direcció del Dr. Manresa, es van fer les primeres a Espanya vint-i-una intervencions quirúrgiques pulmonars per tuberculosi a nens de menys de sis anys: treure una part o tot el pulmó. I es va fer amb gran èxit, fent bona Medicina. Més endavant, gràcies a Déu, no ha calgut aplicar aquesta teràpia, però llavors va ser eficaç.
En aquells anys, el meu pare sovint acompanyà el Dr. Tarrés des de la parròquia dels Àngels o des del Sanatori de la Mercè. En aquelles converses més personals, quan el meu pare es mostrava potser una mica poruc davant els reptes que tenia davant seu -casar-se, tirar endavant una família i alhora ser un bon professional-, el Dr. Tarrés l'animava a no tenir por, a considerar que Déu es pare i que l'ajudaria a ser un digne metge cristià. L'animava també a estudiar degudament cada malalt, a tractar-los a tots amb afecte, a ajudar-los. Com a jove metge pediatra, l'animava a explicar a les mares dels infants que atenia nocions bàsiques de puericultura, a preparar els aliments, a prevenir les malalties. - No saben, no saben!, li deia. Sempre, els seus consells terapèutics -i fins i tot higiènics- estaven plens de caritat. L'empenyia a ser molt generós amb els malalts amb menys recursos. A aquests - deia- no se'ls ha de cobrar, i Déu proveirà. Ensenyava a practicar una medicina que servís els cossos, però també les ànimes, dels malalts.
Un dia d'aquells en què el meu pare va acompanyar el Pare Tarrés al Bisbat, baixaven els dos pel Portal de l'Àngel, i el doctor Tarrés li digué: - Si tingués vint-i-dos grams de estreptomicina per a... - aquí va dir el nom d'una malalta tuberculosa greu-, podria curar-se! Si no...! Van arribar al Bisbat, i un cop dins del seu despatx, se li va apropar la secretària dient-li: - Han portat aquest paquet per vostè. El Pare Tarrés el va obrir, i hi havia vint-i-dos grams d'estreptomicina: just el que necessitava. Va tenir una gran alegria, i, amb rapidesa va fer desaparèixer l'estreptomicina de damunt de la taula, com si no passés res, traient importància a l'assumpte. Mai més no li va fer cap altre comentari sobre aquest succés. Tampoc el meu pare -que va quedar fortament impressionat- li va dir res; però no ho va oblidar mai.
En fi, van sintonitzar molt, també en el seu entranyable amor a Catalunya, que estava ple de caritat, obert a estimar tothom. Després, quan va ser hospitalitzat, el va poder acompanyar amb algunes visites al Sanatori, que el colpiren. Passat el temps, el meu pare es va alegrar molt de que s'obrís el seu procés de beatificació, en el qual hi va col·laborar de tot cor. Estava plenament convençut que el Pare Tarrés era un home de Déu, un home ple de Déu.
Amb tot, el record d'ell que el meu pare tenia més gravat en el seu cor -i que més cops ens va contar- era l’homilia que va pronunciar el dia del seu casament, el del meu pare. Va sentir molt tota la vida no haver-la registrat amb magnetòfon. El Pare Tarrés els va emfatitzar que la donació al matrimoni és per sempre; és sencera; no es pot trencar a trossos. També, que havien de veure en l'altre cònjuge i en els fills, el mateix Jesucrist: aquest era el to de la dignitat que havien de donar a la seva vida familiar. A més, els va fer veure que l'Església té una manera d'estendre el Regnat de Crist, mitjançant la generositat dels esposos cristians. Sens dubte, el Pare Tarrés va posar les bases de la que després seria la meva família, molt nombrosa: una família de catorze fills, dels quals el més gran és un capellà.
Del meu pare he heretat el seu afecte pel Pare Tarrés, i, per això, els estic molt agraït d'haver pogut compartir aquest afecte i aquets records amb vostès.
Jordi Miralbell Guerin
Barcelona, 2 de desembre de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada