El nou militarisme europeu a
A pesar en la deriva de la situació internacional des de conflictes armats al Est d d'Europa, el Pròxim al Orient i tants conflictes al Continent africà i altres expressa enfrontaments entre grans potències, guerres imperialistes, recessió económica i el sorgiment amenaçador de noves formes de feixisme.
Andrea Rizzi
27 DESEMBRE 2024. El País.
El món viu una època marcada per fortes convulsions polítiques a
les democràcies i per terribles conflictes bèl·lics. L'any que acaba ha
donat grans mostres d'aquestes tendències. Lea Ypi (Tirana, 1979),
professora de Teoria Política a la London School of Economics, ofereix la seva
anàlisi sobre aquestes turbulències en una entrevista concedida al
marc de la conferència Grand Continent Summit, organitzada per la
homònima revista paneuropea a principis de desembre a la Vall de
Aosta, als Alps italians. Ypi és portadora d'un pensament
especialment rellevant, tant per la seva crítica articulada de l'ampli
consens capitalista de les darreres dècades —fonamentada en un sòlid
coneixement acadèmic—, així com per la seva especial brillantor oradora i
narrativa. La seva obra Lliure (Anagrama, 2023) ha estat traduïda a més de 30
idiomes. Avui, la politòloga observa amb preocupació el que defineix com
un nou militarisme europeu, cosa que a parer seu enfortirà la
dreta radical i creu que amenaça el que va fer que la UE fos un
projecte tan gran des del principi, una forma, afirma, diferent de
pensar les relacions entre països, basada no en la guerra i la força
militar, sinó a la pau.
Pregunta. Sembla que hi ha una revolta de les classes treballadores contra
un sistema que no funciona per a elles. Hi ha senyals en aquest sentit en
moltes democràcies avançades. Què va sortir malament? Per què se senten
traïdes?
Resposta. Això brolla d'una crisi de representació i del declivi de
la democràcia de partits, una que tradicionalment va intentar representar
els diversos interessos dels ciutadans mentre oferia diferents
idees sobre com les institucions els podien atendre. En el fons, és la
vella qüestió de si democràcia i capitalisme són realment compatibles
i de quin paper exerceix la socialdemocràcia en aquesta tensió. Des de
finals dels anys setanta els partits socialdemòcrates clàssics
van començar un declivi, en part perquè constrets per forces
econòmiques estructurals i en part pels seus viratges ideològics, es
van allunyar de la idea de representar els ciutadans sobre la base de la
classe i de les vulnerabilitats econòmiques. Van abraçar la idea que “no
hi ha alternativa”, una mentalitat que va conduir al col·lapse ideològic i
social de l'esquerra. Van adoptar polítiques centristes que prioritzaven
solucions impulsades pel mercat. Aquest canvi ideològic va marcar un
retrocés en l'atenció a les inequitats sistèmiques i va deixar les
classes treballadores sentint-se no representades.
“Quan els pressupostos prioritzen la defensa, queda poc marge per a
projectes educatius necessaris”
P. Potser aquest va ser el primer pas, i després el segon dels partits
socialdemòcrates tradicionals va ser tractar de construir una nova
plataforma política representant diferents identitats, un paraigua
per a coses diverses com el feminisme, les minories, etcètera. Creu que
aquest va ser el cas? I, si és així, creu que estiguin reconsiderant tot aquest
procés i tornant a la lluita de classes, a limitar el capitalisme i els seus
excessos?
R. Un cop abandonat el projecte de transformar el capitalisme, aquests
partits van posar el focus en l'expansió dels drets de la
ciutadania i de l'Estat de dret. L'objectiu va començar a ser garantitzar la
representació a tants grups prèviament marginats com fos
possible. Si bé aquest és un projecte valuós, també és un
fragmentat. Sense una base universal de representació, l'enfocament es
va desplaçar cap a drets abstractes i marcs legals, en lloc d'abordar
les condicions socials i econòmiques subjacents que permeten a les
persones exercir aquests drets. En aquest context, la idea que “no
hi ha alternativa” als sistemes econòmics vigents segueix dominant.
Malauradament, no veig cap esforç significatiu per part de
partits polítics a Europa per redefinir què significa la classe al
segle XXI.
P. Vegem què passa a l'altra banda de l'espectre polític. Els
oligarques i els demagogs estan instrumentalitzant la democràcia,
aprofitant-se de les llibertats que garanteix per enverinar el debat
públic. Què podem fer sobre això?
R. No hi ha una resposta ràpida o senzilla per a aquest desafiament. La llibertat
és crucial i no crec que la censura sigui la resposta. Crec
que el focus s'hauria de posar a educar els ciutadans perquè
desenvolupin capacitats d'esperit crític, de discerniment de la
informació. El problema és que l'Estat ara també en té pocs
recursos per invertir en educació, en part a causa del seu creixent
captura pel capital. Quan els debats públics i els pressupostos
prioritzen la defensa, queda poc marge per finançar els projectes
educatius i cívics necessaris per contrarestar la manipulació de
llibertats democràtiques.
“Els polítics socialdemòcrates es van allunyar de la idea de representar
la gent sobre la base de la vulnerabilitat”
P. Vostè admira Kant. Què creu que suggeriria ell per assolir la pau
perpètua en aquest moment, mentre tenim un dictador brutal tractant
de destruir la mateixa idea de democràcia a un país veí?
R. En molts aspectes, crec que els temps en què va viure Kant no són
tan diferents dels nostres. Kant creia que la Il·lustració era la
clau per afrontar l'autoritarisme, fos el de l'Església i la
monarquia o el dels règims d?avui. Ell definia la Il·lustració com
el procés de sortida de la nostra pròpia immaduresa autoimposada,
emfatitzant la necessitat que tant els individus com les societats
pensin críticament sobre els desafiaments que encaren. L'esperit
crític ha de ser aplicat no només cap a fora —cap a altres societats—
sinó també cap a dins, cap a la nostra pròpia. Un aspecte
preocupant de l'actual discurs és la divisió binària del món entre
“autoritari” aquí i “democràtic” aquí. Aquesta simplificació ignora el
fet que les actituds i ideologies que possibiliten l'autoritarisme
també existeixen dins del que assumim com a democràcies liberals
consolidades. L'etnoautoritarisme de Rússia té molts seguidors; a
Europa estan en auge i amenacen el liberalisme des de dins. Per mi, la
clau és pensar en la democràcia com un ideal pel que seguim
lluitant políticament a tot arreu, no com la defensa de les
institucions existents, que al meu entendre s'acosten més a la noció
clàssica grega d'oligarquia, entesa com el govern dels rics.
P. I mentre fem això, creu que hauríem de recolzar militarment la
defensa d'Ucraïna?
R. Hauríem de condemnar, de manera inequívoca, les violacions del
dret internacional allà on passin. No obstant això, la resposta
a la vostra pregunta tan específica depèn de moltes consideracions
complexes, com si s'han esgotat altres opcions no militars, els
riscos d'una escalada més gran, i així successivament. Em temo que no tinc
el coneixement necessari per respondre-la, però el que sí que puc dir
és que em preocupa la retòrica a les capitals europees que sembla
normalitzar-ne la remilitarització. El nou militarisme europeu amenaça el
que, al meu entendre, va fer que la UE fos un projecte tan gran des del
principi: una manera diferent de pensar les relacions entre països,
basada no en la guerra i la força militar, sinó en la pau. Si la UE
prioritza la militarització, enfortirà la dreta radical a totes
parts, i una vegada que estiguin al poder, no només s'acabarà el
projecte europeu, sinó també qualsevol resistència a Rússia. La
història ens recorda com les nacions, sovint de manera no
intencionada, cauen en guerres globals a causa d'una combinació de
factors interns i externs. És un terreny relliscós, i hem de
avançar amb cautela per evitar repetir els errors del passat.
https://elpais.com/ideas/2024-12-27/lea-ypi-politologa-el-nuevo-militarismo-europeo-amenaza-lo-que-hizo-grande-la-ue.html